TESTIMONIS

Vergonya, inseguretat, dependència, obsessió, complex, inferioritat, pessimisme, introversió, tristesa, por, desconfiança...

Eren aspectes de la meva manera de fer i ser; aspectes que junts formaven la meva personalitat. La manera de ser d’una adolescent que tenia un gran complex, en definitiva, vivia o em veia obligada a viure, obsessionada i amargada amb la meva pròpia imatge. Quantes vegades havia sentit dir i m’havia repetit a mi mateixa: en la vida el més important és allò que portes dins del cor; els sentiments són els que compten. Els pensador i creadors d’aquesta frase tan popular no varen tenir en compte, però, que la personalitat es forma i vé fortament vinculada amb la manera de sentir i valorar-se un mateix i la seva pròpia imatge. Els altres també hi tenen un paper important: hi ha gent cruel amb els sentiments dels altres i es burlen d’allò que a tu et preocupa i t’angoixa.
Vivia fortament “deprimida” amb la meva manera de ser: tenia un aspecte que no em permetia expressar-me tal com jo era.
La meva vida canvià completament farà un any: la solució la vaig trobar a mans del Dr. Romaní.
Un gran metge, tot un professional que em va ensenyar que no havia d’aprendre a viure amb la inseguretat, sinó que tot això podia canviar; podia ajudar-me a recuperar les ganes de viure. La meva vida canvià entre sedants i bisturí. Canviaria una petita part de la meva cara. Segons ell: “m’arreglaria una mica el meu nassarró”.
Sembla estrany com una petita cosa que, per molts, potser us semblarà insignificant i superficial, pot fer canviar el meu camí i donar un gir complert a la meva vida.

Alegria, seguretat, independència, autonomia, igualtat, optimisme, extraversió, seguretat en mi mateixa, alegria, energia, confiança, desinhibició...

Això és el que ha aconseguit vostè, Dr. Romaní, per mitjà d’un tracte de comprensió, seguretat, igualtat, de respecte, diàleg, d’expressió d’emocions i sentiments...

GRÀCIES PELS SEUS SERVEIS
MAI OBLIDARÉ LA SORT QUE M’HA DONAT.
Espero que la sort sempre l’acompanyi.

 

.......................................................................................................

Jo era una actriu encasellada sempre en els papers de dolenta, ja que el meu nas era força prominent i agressiu. Des de que el Dr Romaní em va operar el meu registre s’ha obert en un ventall de possibilitats i tant puc fer un paper de dolça com d’amargada, de gran i de jove... Estic feliç amb el meu nas “versàtil”.

 

.......................................................................................................

Els meus pares no volien que m’operés les orelles, que eren bastant prominents, ja que deien que era córrer un risc innecessari i que ells em trobaven tant maca. Vaig haver d’esperar als meus 65 anys, quan els meus pares varen morir, perquè el Dr. Romaní em pogués treure el complex que arrossegava.